Descobreix Mongòlia en bicicleta

Mongòlia és un país d’Àsia que fa frontera amb Rússia al nord i la República Popular de la Xina al sud, l’est i oest. La seva capital és Ulan Bator (Ulaanbaatar). La llengua oficial és el khalkha (també anomenat mongol) i la seva moneda el tögrög.

Al segle XIII, Genguis Khan unificà les tribus mongoles i va crear un imperi, obra que van prosseguir els seus successors Ogodei, Güyük, Mongke i Khubilai. Aquest imperi comença a esfondrar-se el 1386, amb la pèrdua de la Xina. Al segle XVI, sota el regnat d’Altan Khan, els mongols es van convertir al budisme tibetà. Un segle després, van caure sota el domini dels Manxús, i els varen donar suport en la conquesta de l’interior de la Xina. El seu país es va transformar en dues províncies xineses, la Mongòlia interior i la Mongòlia exterior. Desprès de la invasió russa de finals del segle XVII, la Mongòlia del nord (la regió del llac Baikal) va ser annexionada per part de Rússia. La independència de la Mongòlia exterior es va declarar el 1921 a conseqüència d’una revolució per part de Sukhbaatar; però no hi va haver un govern independent fins el 1924, quan s’estableix la República Popular de Mongòlia amb el suport de la URSS.

Durant la Segona Guerra Mundial els aliats soviètics van defensar Mongòlia contra les forces del Japó. El 20 d’octubre del 1945, per mitjà d’un referèndum, els Mongols voten la independència de la Xina (97,8 % de vots positius; 98,4 % de participació).

La República Popular de Mongòlia va ser reconeguda a la vegada per la República de la Xina i la República Popular de la Xina. El país, malgrat tot, es va tornar a acostar als Soviètics després del 1958, i va albergar nombroses bases soviètiques durant la Guerra freda. Mongòlia va passar a formar part de l’ONU el 1961.

El 1990 el partit comunista va perdre el control del govern. El 1992 va deixar de definir-se com a República Popular i va passar a ser un Estat híbrid entre un sistema parlamentari i un sistema presidencial.

Descobriu Mongòlia amb en Xavi Tarafa, que durant dos mesos va recórrer aquest extens país en bicicleta. Tindrem amb nosaltres l’Undarma Bayanbat i en Pabeh, dos dels membres de la petita comunitat mongola que viu a Barcelona, formada només per unes 40 persones, els quals ens relataran aspectes i curiositats d’aquest apassionant país.

Més info a Coneguem el món

Coneguem el món

"Som un petit grup d’enamorats del món. Ens agrada viatjar, conèixer i compartir. Ens apassiona la geografia i les fronteres que aquesta dibuixa i sovint somiem davant els mapes.

Un país és un petit món dins d’aquest gran planeta, on cadascun dels habitants forma part d’un trencaclosques que dibuixa colors, olors, sabors, paisatges, coneixements i maneres de viure. Hem d’evitar que la globalització emmascari aquestes petites o grans meravelles que encara queden per descobrir.

Amb tot això i més ens agradaria convidar a compartir les nostres experiències amb tots aquells i aquelles que tinguin la curiositat i l’interès per a conèixer noves destinacions i gaudir amb els relats dels petits secrets de cada viatge..."

Amb aquesta filosofia un grup de persones ens hem unit en el projecte Coneguem el món per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.

Comencem el proper divendres 8 de maig a les 19h. amb la xerrada Descobreix el Kirguizistan, una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats d’aquest país de l’Àsia Central, a càrrec d’Asyl Ryskulova i jo mateix, Eduard Balsebre. Aquesta xerrada estarà acompanyada des del dia 4 i fins el 10 de maig de l'exposició Mirades de la Ruta de la Seda i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan. Esperem que us agradi la proposta i ens veiem el divendres 8 de maig...

Apunts de Maine, Halloween

El passat divendres mentre a casa se celebrava la Castanyada aquí a Boothbay se celebrava el Halloween i el carrer era ple de monstres disfressats de bruixes, superherois, neveres (sí, neveres), vampirs, mòmies i d'altres criatures més inofensives que els monstres amagats sota aquest aspecte (els infants són autèntics monstres!). Les finestres de les cases estaven decorades amb sinistres carabasses rialleres i els patis plens de tètrics motius. La veritat és que va ser curiós veure el Halloween al seu lloc d'origen, val a dir que a Catalunya ens surt molt millor la Castanyada, jo deixaria el Hallowen per als nord-americans.

Apunts de Maine, Damariscotta Pumpkin Festival

Després de fer la Route 66 un 50% de La Gran Travessa s'ha quedat aquí exiliat als USA, i encarà hi romandrà unes setmanes més a les costes de Maine, concretament al petit poble de Boothbay Harbor. A part de treballar procuro anar visitant els pobles, les costes i els boscos dels voltants, Fa dos caps de setmana vaig estar visitant el poble de Damariscotta famós pel seu Festival de la Carbassa, que inclou divertides activitats com el concurs de carabasses decorades, la desfilada de la carbassa o la la gran regata de carabasses, també hi fan el concurs de llançament de carbassa en catapulta però no hi vaig poder assistir (això són els Estats Units en tota la seva magnificència).

Viatgem plegats, un fòrum de viatges en català

Us adjuntem aquí el mail que s'ha enviat des de Viatgem plegats als blocaires viatgers per tal de poder tirar endavant un projecte de fòrum de viatges en català. Esperem que tiri endavant i que puguem tenir un bon fòrum de viatges en la nostra llengua.

Ja fa temps que és va inaugurar el fòrum Viatgem plegats i des de llavors fins a 283 usuaris s'han registrat i s'han parlat de temes interessants. En tot aquest temps potser el que ha mancat ha estat una massa crítica de viatgers que hagin fet àgil el fòrum, esdevenint una eina realment útil per al viatger amb preguntes o inquietuds. És per això que en últim terme quan necessites fer aquelles típiques consultes que un fa en un fòrum acabes anant a d'altre fòrums en altres llengües on la massa de viatger és més alta i hi ha més possibilitats de que algú tingui la resposta per a la teva pregunta o que puguis trobar amb més facilitat un company de viatge.

Hem decidir rellançar Viatgem plegats amb la intenció de que esdevingui el fòrum de tota la comunitat catalana de viatgers. Viatgem plegats és un fòrum lliure que volem obrir a tothom que vulgui participar-hi tant com a moderador o com a usuari. És un fòrum sense ànim de lucre, totalment amateur, no lligat a cap pàgina web i fet des de l'amor al viatge. Per això us demanem la vostra col·laboració. Per tal que el fòrum arribi al màxim nombre d'usuaris i pugui esdevenir un punt de trobada per als viatgers en llengua catalana ens cal tota l'ajuda possible per part de les pàgines web de viatge en català i dels centenars de blocaires viatgers que enriquiu la blocosfera amb meravellosos relats i precioses fotografies. Us demanem doncs que si us plau afegiu el nostre banner o un enllaç al fòrum a la vostra pàgina i que en la mesura del possible doneu a conèixer l'existència d'aquest en els vostres blocs o webs en forma d'entrada o com us sembli més convenient. Està en la mà de tots nosaltres crear aquest espai d'intercanvi, nosaltres només hem fet el primer pas però sense l'ajut de la comunitat viatgera d'internet no arribarem massa més lluny.

El nou domini de Viatgem plegats és: http://viatgemplegats.forumotion.net/ (si teniu un enllaç a l'antic aquest continuara sent funcional temporalment però només es podran llegir els temes, tota la discussió se trasllada al nou fòrum). Si voleu contactar amb nosaltres, si teniu cap dubte, si voleu col·laborar el nostre mail és: viatgemplegats@gmail.com

Ruta 66, dos a la carretera

Ens vam llevar preparats per fer una visita al Hancock i tornar a temps per fer el checkout de l'alberg a les 11. Com que no estem per masses romanços anem al MacDonald's a pillar un cafè i ens serveixen una aigua bruta bullint que ens va escaldar la llengua un rere l'altre. Amb el cafè i fruit d'un error d'orientació (meva of course, sóc com el Ryoga, en realitat estàvem a dos parades del nostre destí,) fem l'enèsima volta pel Loop, val a dir que de dia es molt més impressionant que de nit. Baixem més o menys a prop del Hancock Center i amb un parell de descomptes d'un dolar a la ma comprem l'entrada i ens dirigim al pis 94 (consell: no us descuideu dels descomptes, busqueu, busque, revistes, entrades, diaris, etc els USA poden ser més barats gracies als meravellosos cupons de descompte, no és broma). Allà ens esperaven unes vistes impressionants de la ciutat, poder no es el gratacels més alt, poder ho és la torre Sears, pot ser, però la situació del Hancok és immillorable per contemplar Chicago, això no ho té la Sears. Un PDA parlant va explicant diferents anècdotes de Chicago i el famós periodista de Chicago... bé, un famós periodista de Chicadgo les complementa amb les seves pròpies de chicagoense de pro. El Hancock és, sense cap dubte, una visita obligada per qui va a Chicago. Vam anar pitant fins l'alberg i per sort abans de les 11 ja erem fora.

Ens dirigìrem al centre on, a l'oficina de lloguers de cotxes, ens esperaven dos dependents murris i un enorme Chrysler Sebring enlloc del nostre petitó Chevrolet Cobalt. Després d'un minicurset, allà mateix, de com funcionava un cotxe automàtic (si, és molt fàcil un cop saps com va, però si no que coi fas amb aquella palanca?) estàvem preparats per tirar-nos a la carretera i a començar l'aventura, però atenció! que un servidor és volia comprar una samarreta dels Chicago Cubs al Navy Pier, molt bé Javi, així vam perdre gairebé dues hores, perquè aparcar a Chicago és impossible, el transit intens i la ciutat desconeguda. Un cop vam complir l'objectiu (ejem, aquesta samarreta apareixerà en el futur portant-nos més alegries) vam anar a lAdams Street on l'Art Institute of Chicago marca el Km 0 de la 66, i des d'allà vam anar a buscar el primer local de la ruta, Lou Mitchell's.

Lou Mitchell's és un dinner dels clàssics, amb les cambreres i el cafè ,i que serveixen esmorzar fins a la nit (i no m'estranya, quins esmorzars...). Vam pensar en fer només unes fotos, eren les 3 de la tarda i ens havíem menjat mitja pizza i no teníem gaire gana però no ens hi vam poder estar. Vam menjar una torre enorme de pancakes, llet amb xocolata i un batut de plàtan, tres dies vaig tardar en poder veure de nou una pancake... però que bones que eren. Contents, tips i amb moltes ganes de tornar, vam deixar enrere Chicago, des del retrovisor del cotxe la Torre Sears s'acomiadava de nosaltres mentre anàvem camí de Joliet. I vam veure els primers element que després serien habituals a la ruta: bústies, cases amb jardí, grans dipòsits de gasolina i els omnipresents cartells de la Route 66 (omnipresents... això creiem).

Joliet va ser la primera parada que vam fer i va ser també la nostra salvació. La Ruta 66 com a tal no existeix, has d'anar seguint els senyals que la indiquen però que et van portar per diferents carreteres que en el passat conformaven la ruta. Actualment no figura al mapes i si se't passa un d'aquests senyals... has begut oli. Per sort al Joliet Historical Museum, que per cert vam trobar tancat perquè eren passades les 5 (i així a tots els Estats Units, a partir de les 5 tot començava a tancar), vam poder entrar a la botiga de regals, fent cara de peneta a la dependenta i ens vam comprar uns mapes que més d'un cop durant el viatge ens van salvar d'acabar al Canadà o a Mèxic. Fent un tomb per la ciutat (perquè allà si hi passa una carretera tot es ciutat, encara que siguin dos cases) van anar fins al Teatre Rialto que te un cartell lluminós molt xulo i un interior espectacular (no vam poder explorar gaire perquè el poble organitzava una mena de festa de disfresses amb les forces vives de la ciutat). Just a l'entrar a Joliet vam anar a la gelateria tal a la taulada de la qual hi ha els Blues Brothers ballant, des d'una balconada propera a la gelateria és pot veure la penitenciaria de Joliet, famosa per ser el lloc on en Jake Blues (en John Belushi) estava empresonat i famosa per ser la mítica Fox River de Prison Break.


Des de Joliet fins a Pontiac vam anar seguint amb certa facilitat la Route 66 gracies a les senyals que l'estat de Illinois havia col·locat estratègicament en tots el punts conflictius. Primer ens vam trobar amb Wilmington i el seu Gemini Giant al costat The Lauching Pad Drive-In, un dels múltiples Muffler Men que es trobaben al costat de la 66 en el passat.. Més endavant hi havia Dwight amb el seu preciós molí de vent, l'estació de ferrocarril i una vella gasolinera de quan la ruta va viure moment més gloriosos. Allà ens vam trobar una avis molt simpàtics que també estaven fent la ruta en mode dominguero, i com ells molts d'altres, sobretot molt motoristes am Harleys, semblava que allà tinguessin Harleys com aquí se te una scooter. Abans d'arribar a Pontiac a Odell hi havia una altra gasolinera clàssica de l'Standard Oil Company totalment restaurada tal i com era originalment, tot un viatge als anys 50.

A Pontiac arribàrem a les 8 del vespres (molt tard pels americans de fet), ja no podíem més i calia trobar un lloc per dormir i un lloc per sopar. Tot i que no creiem que poguéssim trobar un motel barat ni de conya (després de consultar preus per internet) davant nostre va aparèixer com una revelació el ronyós cartell del motel de mala mort que te per nom Palamar Motel, que més podíem demanar per 35$ la nit. Entrada des de l'exterior, 2 pisos, 4 edificis, tots abandonats menys el nostre, una senyora al mostrador amb poques dents, tantes com feina tenia i uns veïns d'habitació en línia que tenien tota la pinta de viure allà i de ser parents de la del mostrador. El motel però tenia encant, l'habitació... menys. Dels dos llits que hi havia només un era minimament decent l'altre,bé sense comentaris, nomes dir que entre els llan´çols hi vam trobar un M&M i no era un detall de la casa, el lavabo per suposat feia por, i l'aire condicionat no tenia res a envejar als aires condicionats soviètics que vam trobar fa dos anys a Cuba. Ho vam donar per bo però. Aquella nit vam sopar al Dairy Queen (començant una llarga relació amb els Fast Foods més exòtics dels USA). Dormírem com vam poder enmig dels cops i els crits en la paret que els nostres veïns ens van regalar fins a altes hores de la nit. Volíem road trip, doncs ja hi érem, mai més pensaré que els motels de carretera, bars, gasolineres i personatges variats (i dic variats per no dir freaks, en el sentit més inquietatnt de la paraula) són un invent de Hollywood, existeixen i uns quants viuen a Pontiac.

Ruta 66, my kind of town

El dia 15 arribàvem a Chicago després d'hores de vols amb US Airways, un vol que hagués pogut ser mooooolt millor, però vaja, era el més barat, i ens ho mereixem. I a més, que coi, per fi havíem arribat a la ciutat del vent, d'Al Capone i una de les ciutats cantades pel Frank (his kind of town...). Només arribar vam anar fins al nostre hostal, l'Arlington House, que la veritat estava molt més bé del que havíem llegit per internet, això sempre és un consol, era un d'aquests edificis de tres plantes de totxana vermella, molt mono, amb les parets laterals recobertes d'heures. Aquella mateixa nit ja vam decidir anar forts amb la dieta americana que ens esperaria les properes setmanes fotent-nos dos hamburgueses, que van ser el primer capítol del preàmbul que va tenir lloc a l'aeroport de Philadelphia on vam consumir golafrement un pretzel i un smoothie.

Fos com fos al matí del dia següent no n'havíem tingut prou i vam esmorzar unes silver dollar pankakes a Clarke's (2445, North Lincoln). Amb la panxa plena vam anar a agafar el Loop (el metro de Chicago i al mateix temps el seu millor "bus turístic", dons a totes les línies al centre van per una via alçada entre els gratacels essent una bona visita al downtown. Un cop allà i després de fracassar en trobar una llibreria que ens permetes comprar un mapa de la Route 66, objectiu del viatge i ruta que només coneixíem a grans trets (es a dir poc) vam anar directament a explorar el centre. El primer que vam anar a veure va ser el Millenium Park, el millor parc que hem vist en temps. Ens vam sucar els peus a la Crown Fountain i vam passar una bona estona fent el tonto davant de la mongeta de plata (Cloud Gate). Al mateix parc tenen una mena d'escenari dissenyat per Frank Gehry, i just allà al davant fan un munt d'activitats gratuïtes els caps de setmana de l'estiu. Aquell dia hi havia més de cent persones fent cardiokickboxig, impressionant. D'allà hem anat a passejar tot contemplant els gratacels de Chicago, el Wrigley Building i la Tribune Tower, clàssics i amb classe, si senyor. Ens hem desviat cap al llac, a veure que hi havia al Navy Pier (el moll de la marina). En l'hem trobat molt animat, un munt de gent, hi ha una mena de fira permanent i amés aquell dia hi havia el Turkish Weekend de Chicago, amb un munt d'estands amb menjar, productes i cultura del Turquestan. Mentre anàvem voltant mortals cazas sobrevolaven els nostres caps, aquest cap de setmana també se celebrava a Chicago Air and Water Show, amb tot tipus de freakades voladores, paracaigudistes, avions de carrega acrobàtics i repostatge en vol, etc.

Tornem a Michigan Ave. per per continuar la caminada per la Magnificient Mile, on en un passat proper van viure-hi els més rics de l'estat i ara hi ha les botigues més cares. Ens dirigim cap al John Hancock Center, que durant molt de temps va ser l'edifici més alt de Chicago (i del món), però ha perdut aquest honor a favor de la Sears Tower (que no ho és del món, però ho va ser també), abans però d'arribar-hi parem a un Friday's a fer una cervesa fresca. Vam continuar per la Milla Magnifica (xapussera traducció literal...) per arribar-nos cap al Hancock, com que dubtàvem si pujar-hi o no vam triar tirar endavant i deixar-ho pel diumenge al matí.

Arribarem fins al Noth Shore, la platja de Chicago, un pensa, llac Michigan, un llac, ba! doncs més platja que a Barcelona, si senyor, això és un llac amb poderio, passant-li la mà per la cara a tot un mar com el Mediterrani (que és el llaquet dels mars pobre...). La North Shore estava a petar de gent, més que la platja de Sant Sebastià al Juliol, la gent estava allà passant la tarda mirant l'espectacle aeri i fent el dominguero en general, de fet venien ganes d'anar allà a perdre el temps una estona (però la vida del turista és dura...). Voliem anar des d'allà fins al Biograph Theatre on la Dona de Vermell va trair al mafiós John Dillinger i on l'FBI el va cosir a bales. No se ben bé com ens ho vam manegar, però en comptes d'agafar el metro per anar fins allà ens vam recórrer l'Old Town, una zona de Chicago molt mona, una mica pija (jo m'hi apuntava a viure-hi), molt agradable, plena de restaurants i botiguetes (però segur que a l'hivern fa un fred que pela). Finalment aconseguim anar a Biograph, a part de que totes les bombetes del cartell brillaven per la seva absència, descobrim que al costat del Biograph s'hi troba Clarke's, on havíem esmorzat al matí, la desorientació a vegades te aquestes coses.

Aprofitant que estàvem a prop de l'alberg hi férem una parada abans de continuar el nostre periple chicagoense (existeix no m'ho invento), per anar a veure Wrigley Field. Wrigley Field és un dels camps de beisbol més antics dels USA on juguen els mítics (i no massa exitosos) Chicago Cubs, poder algú ho recorda (o segurament no) de la mítica serie Primos Lejanos (que feien en obert a Canal +) si, la del Balki Bartokomous (bé tan se val). Volíem anar a veure l'estadi doncs és bastant maco amb totes les parets recobertes d'heura i el seu cartell vermell. El cartell hi era, però clar, havien de tallar l'heura tot justa la setmana que hi anàvem nosaltres? calia? Com fos vam tenir l'oportunitat de veure l'estrany fenomen de les cases que hi ha al voltant de l'estadi que als seus terrats hi tenen com no podia ser de cap altre manera.... grades, genial. Pategem una estona sense rumb determinar pels carrers al sud de l'estadi fins que no podem més i ens parem a menjar una pizza abans de fer l'última visita del dia el Green Mill. Ens hi vam apropar a fer una ullada i marxàrem, no hi vam entrar per motius purament econòmics (entrar costa 12 $ i la consumició a part, i no ens pensàvem quedar més de 15 minuts doncs, un altre cop serà), val a dir que l'exterior feia gràcia i que poder a dintre s'hi estava bé,però vaja hi has d'anar a passar la nit a escoltar jazz.

Estàvem totalment destruïts, havíem recorregut Chicago amunt i avall sense cap parada tècnica massa llarga. Vam agafar el metro i vam decidir que poder molaria fer el Loop de nit. I vaja, no va estar malament, hagués millorat molt amb els llums del vago apagats, però vam anar a dormir amb la imatge dels mil llums del gratacels de Chicago, estrelles de ciutat.

Ruta 66, fins a la fi per carreteres secundàries

Aquest post és l'epíleg del nostre viatge i el pròleg del mateix aquí a La Gran Travessa. La Ruta 66 s'ha acabat, bé no, continua allà esperant ser seguida per molts, però de moment s'ha acabat per nosaltres. Ara el 50% de La Gran Travessa està a Barcelona i l'altre 50% a Boothbay Harbour Maine. Però abans d'arribar en aquest punt han passat moltes coses. Així doncs vam deixar Nou Mèxic totalment pletòrics després de visitar Acoma Pueblo. Vam creuar cap a Arizona per començar ja a prendre contacte amb el desert a Painted Desert i Petrified Forests, dos lloc d'un altre planeta realment. Desprès de creuar Flagstaff vam decidir desviar-nos de la Ruta 66 i ens vam endinsar al Parc Natural de Gran Canyon, on darrera els pins vam poder contemplar l'immensitar del Gran Canó del Colorado. Vam dormir al parc mateix i al dia següent vam anar cap a la frontera d'Arizona amb Utah i vam fer nit a l'impressionant Monument Valley amb les seves gegants estructures de roca. Creuàrem cap a Utah per passar un dia molt agradable al Parc Natural Zion, ideal per passejar-s'hi. Després de dormir 3 nits en tenda vam decidir cuidar la nostra esquena dormint una nit a un casino de Las Vegas, però Las Vegas et corromp amb tanta llum i tant d'espectacle, i vam haver quedar-nos una nit més, perquè calia viure-la una mica, jugar a les màquines, jugar a la ruleta, visitar els casinos, les fonts del Bellagio, oh... les fonts del Bellagio (això si arribar a Las Vegas no va ser fàcil, la natura anava totalment en contra nostra i gairebé ens quedem de camí). Després de Vegas vam tornar cap al punt on havíem deixat la Ruta 66, passant per la pressa Hoover. A la Ruta 66 encara ens esperava Seligman (Radiador Springs, per qui hagi vist Cars) i Oatman (i els seus burros) i entre els dos pobles i una mica més enllà, el tros més imponent de la Ruta 66, on és respira la pols del desert i l'èpica de les Road Movies. Vam creua el Colorado i ens vam plantar a California. No teníem forces per entrar al desert de Mojave i el vam vorejar pel sud, on trobarem més desert. Però al desert poc abans d'Amboy vam fer una petita col·laboració a la llegenda de la Ruta 66 (i va molar molt), poc després arribàvem al Bagdad Café disposats a fer una fresca cervesa. L'última jornada de carretera la vam invertir en arribar al moll de Santa Mónica a LA, passant a formar part de la història com a uns dels pocs que han travessat tot Los Angeles íntegrament per la Ruta 66 (carreteres secundàries) evitant l'autopista, a la ciutat amb el pitjor trànsit de l'univers. A Los Angeles vam estar de relax d'últim dia, visitant els estudis i els banals Hollywood, Venice Beach i Santa Mónica, on es concentren tots el freaks dels USA que no estan a Las Vegas. Aquest últim tram del viatge ens ha portat conèixer les meravelles d'Estats Units, les naturals i les antinaturals (sí, parlo de Las Vegas i LA). Hem fet un viatge llanguíssim, i no em vist pas tot el que volíem veure del país (subcontinent gairebé), però no ens preocupa massa, ja hi tornarem, de ganes no ens en falten. Ara per ara ens quedem amb el record del camí, amb el paisatge fugaç des de la finestra del cotxe, amb els vells locals, les senyals, la tranquil·litat de les carreteres desertes que un dia van conformar la carretera mare, la Main Street d'Amèrica, la Route 66.

Ruta 66, wait a minute!

Hola, si a algú se li ha acudit fer-nos cas i esperar que expliquéssim en viu i en directe el nostre viatge americà, doncs malament anem. No tenim temps ni de respirar i els Motels econòmics (molt econòmics en la major part dels casos) no tenen internet per als seus estimats clients, i en aquests país els cybercafès brillen per la seva absència. Així doncs ens haureu de disculpar però el relat del viatge serà en diferit un cop aterrem a algun lloc civilitzat. Escrivim ara mateix des del Sands Motel a Grants, Nou Mèxic. Resumint molt diríem que estem a l'equador del viatge. Hem estat a Chicago i hem conduit per Illinois passant per Joliet i Sprinfield. Hem creuat el Mississippi fins a Saint Louis i hem travessat l'estat de Missouri (amb les seves famoses Meramec Caverns) per Springfield (de nou) i Joplin. Hem deixat Missouri i la pluja que vam tenir a allà per entrar de ple a l'oest a Kansas i just després a Oklahoma i les grans planúries, on hem anat de compres amb els cowboys a Oklahoma City envoltats de pous de petroli. En deixar Oklahoma hem tastat breument Texas fent nit a Amarillo des d'on hem fet via a Nou Mèxic on som ara. Un cop aquí hem visitat Santa Fe i Albuquerque creuant els rius Pecos i Rio Grande. I sempre des de Chicago fins ara ens ha acompañat la Ruta 66, amb tots els seus petits pobles o grans pobles, amb els seus neons, motels, cafès, trampes per turistes i pobles fantasmes. Amb aquest aire del passat, no d'antic sinó de vell i oblidat, te quelcom trist, però al mateix temps desprèn un manera de fer especial, sensible i diferent de l'actual Estats Units a mesura que parles amb la gent que hi viu i hi treballen, que s'aferren a un passat i a uns valor que poder eren millors. Ens queden 10 dies més que esperem aprofitar al màxim. See ya!!!

Ruta 66, here we go!

Marxem, marxem, marxem, però ja! Fa escassos segons que hem fet la motxilla, tenim un munt de dòlars (bé, no exagerem...). Ja tenim allotjament a Chicago, al fabulós i luxós Arlington House al cèntric Lincoln park. I a més ja hem llogat el cotxe amb el que farem la ruta, un fantàstic i flamant Chevrolet Cobalt de dues portes (o similar com dirien els del lloguer de cotxes). Sigui com sigui demà a les 12 del migdia ja estarem volant cap a la terra dels búfals i els pastissos de poma (i la cadira elèctrica, els psicokillers, els carters armats...) vaja el paradís terrenal. Així doncs, ves que vinc!