Al país del Sol naixent, Hakuun Ryokan

Takayama és un poble tranquil, un poble balneari als peus dels alps japonesos on la gent ve a descansar, ve a ser una ciutat balneari. Vam arribar bastant perduts y quan vam baixar a l'estació realment no en teníem ni fava d'on érem, sort de la gent de l'estand d'informació que hi havia tot just davant, si no encara hi seriem. Ens van indicar gentilment el camí cap al Hakuun Ryokan, l'hotel d'estil tradicional on ens allotjaríem. Semblava que estigués un xic lluny però ens va semblar raonable anar-hi caminant arrossegant una mica les maletes. Caminat per la ciutat ja vam veure que no era Tokyo, no estava deserta però gairebé i tenia un ambient molt de poble, en el fons agradable després de la megalòpoli però si més no estrany. Vam anar pel carrer principal fins a travessar el riu y després de creuar-lo anàvem caminant cap al ryokan amb la part vella de la ciutat sempre a la nostra esquerra. I just allà ens vam trobar l'enorme turó al final del qual es trobava el nostre hotel, el turó en qüestió era un parc, i els mapes son plans i no ens n'adonarem del fet. Així doncs amb les maletes cap amunt i a córrer. No ens va costar gaire trobar el Ranku Ryokan estava just davant del parc pujant la carretera a mà esquerra. No era massa gran i tenia una petita terrassa des d'on es dominava tota la vall en que Takayama estava enclavada i tenies una vista panoràmica de les muntanyes del voltant.

Vam entrar allà i ràpidament va venir la noia de recepció a donar-nos unes sabatilles, doncs a diferencia dels hotels occidental als ryokans no pots entrar amb les sabates del carrer i ens va acompanyar fins a l'habitació. Una preciosa habitació amb portes de paper i terra de tatami, visca!!! el somni de tot japonòfil com un servidor. L'habitació constava de dues cambres, amb les corresponents finestres que donaven al parc. Hi havia en una cambra una taula baixa amb dos cadires de terra (no se m'acudeix cap altra nomenclatura) per als occidentals que no dominen la posició de seiza. En l'altra una tele de pantalla plana de més de 42 polsades segur, diria que 50 però no se ni si existeixen, en poques ocasions he vist en cap hotel europeu de preu raonable, el luxe no el domino massa, cap tele tan enorme (fent de contrapunt a la resta de l'habitació que no era pas enorme). Al final de l'habitació el lavabo i un mini onsen només per nosaltres, tot de fusta, amb el seu cubell de fusta, el seu tamboret de fusta, la seva banyera de fusta.... estàvem encantats. Un cop ens van mostrar l'habitació ens van oferir un te ben calentó que ens van servit a la tauleta, tots dos estàvem asseguts de la manera menys patètica possible mentre la senyoreta ens servia en una posició perfecte en nostre te. Un cop instal·lats vam anar a fer un tom per Takayama, la part antiga del poble es mot mona, amb casetes de fusta d'una planta, amb diversos tallers tradicionals, Aquella tarda teníem poc temps doncs faltava poc més d'una hora per que ens servissin el sopar. Així únicament vam poder visitar una antiga fabrica de sake i fer una mica de dentetes amb les precioses botigues que hi havia per la zona.

Cap a quarts de set ens servien el nostre primer sopar tradicional , vam seure en posició de seiza davant la tauleta i vam esperar que portessin els plants. Flipant. No hi ha paraules per descriure aquella immensitat de menjar, bona part irreconeixible, però que feia un goig extrem. Petits plates amb coses (repeteixo que no en teníem ni idea de que eren, a banda del sushi) cobrien tota la taula. La senyoreta que ens va portar el sopar ens va fer una mini classe de protocol mentre ens servia arròs y sake. Ens va donar també un paper on hi havia el nom dels plats en japonès i la seva traducció en anglès. El vam sopar aquella nit va ser el següent:

• Plum / delicacy /silkworm bean /edible wild plant / fine-cut butterbur stalk mixed with miso tofu / par Nakai
• Tofu-like sesame paste / wasabi
• Edible wild plant sona Sea and a lobster
• Cow Carpaccio
• Cow shabu-shabu (shabu-shabu és el plat més divertit del món)
• A snow crab
• Mushroom gratin
• White turnip / pig cuts of pork boiled with sugar, soy sauce, sweet sake and salt / carrot / cherry tree Shinjo
• A salmon scallop / a white fish

Aquesta és la transcripció literal del menú (no explico cada plat perquè es faria llarg i no tradueixo tot al català doncs hi ha coses que no se com traduir, i crec que ningú excepte qui ho ha escrit sabria com traduir).Tot regat amb sake calent i acompanyat d'arròs. Tot i que vam haver de fer una pausa a mig sopar perquè no podíem més, vam acabar feliçment tips, després de menjar durant (atenció) més de 3 hores!!! Vam apurar el nostre sake (Kanpai!!!), ens vam posar els yukatas (que venien de sèrie amb l'habitació) i van venir a recollir tots els plats. Era el moment d'anar a dormir, i fet que de llits res ens van haver de preparar els futons, ja que com bons occidental poc destres en les arts japoneses no en teníem ni idea (i de fet això ho fèiem amb tots els hostes occidentals). Vam anar a dormir poder un xic massa tips i temorosos del dia següent, dons cap a les 8 del matí ens esperava un esmorzar tradicional... ja tremolàvem.

Al país del Sol naixent, adéu Tokyo

Era el nostre últim matí a Tokyo, bé les nostres últimes hores doncs cap a quarts de 12 agafaríem tren cap a Nagoya i d'allà cap a Takayama. Però volíem abandonar Tokyo per la porta gran i per això vam matinar com només matinen els miners per poder anar a visitar el mercat de peix de Tsukiji, el més gran del planeta (o això em va semblar). Així doncs vam deixar tot l'equipatge fet al nostre estimat hotelet de Shiba Park i vam fer via en direcció al port. Eren les 7 del matí i no ens hi veiem de cap ull. Un cop vam arribar al recinte del mercat es va apoderar de nosaltres el fantasma de la decepció i la incertesa doncs allà només hi havia quatre caixes de peix mal posades i quatre més de verdures, just després d'això cotxes i més cotxes, i uns estranys vehicles que anaven com boixos d'una banda a l'altre del recinte. Primer vam anar en direcció d'un petit temple que hi havia en un extrem d'aquesta mena d'aparcament gegant. Un cop allà vam tenir una vista elevada de la zona i vam percebre que tots aquests vehicles sortien i entraven d'unes naus enormes, però enormes, que semblaven no tenir fi, molt industrial tot plegat, no feia gaire per turistes (bé, érem els únics). Vam anar del dret a les naus i si, tot allò era el mercat.

Mai, mai dels mais, havia vist tants peixos, mariscs o qualsevol altre tipus d'ésser marí en un mateix espai, quina concentració d'animals! (diria morts, però a part de certs peixos com la tonyina que la portaven ja congelada la resta de peix tenia pinta de fresc, tots els que em van mullar ho estaven, això segur). La visita al mercat (diguem-li mercat, però no és un mercat en termes mercabarna, o similars, bé no sé com descriure-ho, seria una mena de Disneyworld del peix, enorme!!!) és realment copsadora, tones de peix i milers de treballadors transportant, escorxant, regant, netejant, de tot, mítics peixaters japonesos amb una cinta al cap esquarterant tonyines amb serres, amb destrals o amb enormes ganivets ninja (ara poder estic exagerant, poder no eren ninjes, però podrien ser-ho). El carros motoritzats corrien per tot arreu com bojos portant peix amunt i avall, havies de vigilar doncs ells no miraven gaire per on anaven, estaven treballant no perdent el temps com estàvem fent nosaltres, per tant tenien tot el dret a atropellar-nos. Tot i que aquell dia a part de nosaltres no em sona haver vist a gaires turistes més, tenia pinta de ser comú això de que la gent hi anés de visita, doncs podies passar per on volguessin i ningú se sentia molest per la nostra presencia, per tant vam decidir tafanejar per tots els racons que vam poder. Un cop acabada la visita al mercat de peix i per tal de sortir del recinte de Tuskiji vam haver de creuar tot el mercat de verdures, que tot i no ser tant enorme com el de peix, no estava gens malament (en termes de mida, era menys interessant de fet, menys glamourós, sempre que puguem parlar de glamour en el món de l'esquarterament de peixos).

I aquest va ser l'últim que vam veure de Tokyo. D'allà vam anar a recollir les maletes i acomiadar-nos de Shiba Park i rodalies per anar cap a l'estació central de Tokyo i agafar el shinkansen fins a Nagoya (visca!, shinkansen de nou, crec que mai em cansaré d'anar en aquests trens). Vam arribar a Nagoya i esperant el tren per anar cap a Takayama ja se'ns havia fet l'hora de dinar, com que no teníem temps d'anar enlloc vam decidir comprar una caixa de bentō. Les caixes de bentō venen a ser com tupers institucionalitzats que venen en les parades de caixes de bentō que hi ha a totes les estacions, i fora d'elles de fet. Unes caixetes amb molts compartiments amb coses diferents (en general arròs amb carn o peix, o tot) que pretenen tenir un aspecte casolà però que son tant industrials com el bollycao (en el nostre cas, perquè hi ha llocs on fan caixes de bentō casolanes que segur que estan boníssimes). Jo me la vaig menjar tota, doncs havia esdevingut un gran fan del menjar japonès industrial per culpa de les maleïdes boles d'arròs que hi ha a tots el super i que m'havien tornat boig durant l'estada a Tokyo (que bones que són, les haurien de portar a Barcelona...), a la Gemma no li va triomfar tant la seva caixa i no se la va poder acabar, comprensible doncs hi havia diversos productes de dubtós aspecte i gust neutre que sempre inspiren desconfiança pel que fa a la seva procedència. Total, que vam arribar a Takayama, amb un tren convencional, entre muntanyes i boscos, menjant bentō, tot en el fons molt japonès (jo em sentia una mica com en el tren d'El Viatge de Chihiro, però això és perquè encara no havia agafat el tren que anava de Takayama a Kanazawa).

Concurs ASMAT de Fotografia Tardor '07

L'altre 50% de La Gran Travessa, el Javi, ha quedat finalista en el Conscurs de Fotografia de l'ASMAT d'aquesta tardor (i ja no te enveja de la Gemma que va quedar finalista en el concurs d'aquest estiu i ell no) amb una foto del nostre viatge a la Düsseldorf (bien!), aquesta:

La guanyadora i la resta de finalistes els trobareu a la pàgina web de l'ASMAT.

ASMAT

Al país del Sol naixent, de compres

Després de passar la nit voltant per Sibuya vam decidir tornar a l'escena del crim matinalment per tal de veure que ens oferia el barri sota la llum del dia. La veritat que el barri impacta més de nit però al matí també bull en activitat. Vam anar a les mateixes botigues que vam veure a la nit, vam poder comprar les últimes tendències en complement (barats) del Japó i vam poder tafanejar en el Tokyu Hands, una botiga que té de tot (de tot!), ens vam passar mig matí i finalment vam comprar uns segells del Totoro (molt similars a uns que ens havíem fet fer a Hanoi i vam perdre en un taxi camí de l'aeroport, em va fer molta il·lusió). Teníem la sensació de que aquest dia seria el dia del consum tokyota (era el nostre últim dia) i així va ser.

Un cop ja vam quedar saciats de Sibuya vam decidir anar tot caminant cap al parc de Yoyogi, a l'entrada prop de l'estació d'Harajuku hi ha la principal concentració de freaks de Tokyo, especialment disposats allà per als turistes. Però el camí fins allà va ser tant interessant com el parc en si. En primer lloc vam parar a dinar a un Wendy's (si, no cal anar al Japó per anar-hi a un però mai hi havíem estat i mira, aquestes coses passen). Un cop tips de menjar hamburgueses envoltats de gòtics vam començar a fer un tomb pels carrerons del voltat i va ser tot un encert. Vam anar per aquells carrerons per fer via cap a Takeshita Dori, un carrer comercial ple de botigues de complements i roba juvenil molt popular. Tots aquells carrers estaven plens de botigues molt xules (i una mica cares perquè enganyar-se) a més d'estar transitats per gent com dir-ho... fashion, una mena de Born de Tokyo.

Tot caminant vam aconseguir arribar al nostre destí, Takeshita Dori, estava ple de botigues com esperàvem, semblants a les de Shibuya però en aquests cas plenes de japonesos i japoneses vestits de mil maneres (suposo que perquè es tracta del camí cap al parc de Yoyogi, que es on se congreguen tots), les botigues no valen res, però l'ambient es certament especial. Superat el carrer i després de remirar per les botigues vam arribar al parc a la cantonada d'Harajuku on vam fer, com tot bon turista, fotos de les noies gòtiques vestides com sortides d'un concerts de Marylin Manson o una casa de nines (no se quina opció triar) o bé una vestida com Ana de las Tejas Verdes entre d'altres, de fet totes unes dives, els hi encantava que els hi fessin fotos i feien mil milions de poses a canvi de res durant tot el dia.

Quan ens vam cansar de tanta adolescent disfressada vam marxar cap a Shinjuku a visitar en primer lloc el barri corporatiu i l'edifici del Govern Metropolità. Això si que és NeoTokyo! Carrers a diferents nivells, vies subterrànies, els gratacels de Nishi Shinjuku i l'edifici de "l'Ajuntament", impressionant. De fet estava tot bastant desert la qual cosa va fer que la visita sembles una mica apocalíptica. Allà a la plaça davant de l'edifici del Govern Metropolità vam conèixer a en Migita que va demostrar un cop més que els japonesos son la mar de simpàtics, ens va voler fer unes fotos (qye després ens va enviar) i ens va donar una valuosa informació que no apareixia a la nostra guia: pujar a les torres del Govern Metropolità és gratuït, i la vista es excepcional. Ho vam fer, vam pujar fins al pis 45 i des d'allà es veia tot Tokyo, amb finestres que et permetien una visió de gairebé uns 360 graus de la ciutat. Per tant si aneu a Tokyo us recomano que no us deixeu ni un duro a la Torre de Tokyo o cap altre posició elevada, les vistes des d'aquí valen molt la pena i no t'has de deixar els cales. Un cop abaix també podeu gaudir d'internet gratuït en uns expositors de la planta baixa (sempre és útil).

Un cop visitada l'àrea corporativa de Shinkuju vam voler anar a la part mes festiva del barri a Kabukicho. A l'altra banda de Shinjuku es troba el Teatre Shinjuku Koma i la major concentració de sexshops i clubs per adults de Tokyo. El barri està ple de llums com Akihabara i ple també de gent. El primer que vam anar a veure va ser el Golden Gai (poblat daurat) que és un mini barri de carrerons estrets i cases d'un sol pis (molt poc habitual en aquesta ciutat) que s'ha salvat de l'enderrocament i alberga un munt de petits bars, molt petits, i l'ambient es més propi dels 70. Vam fer un tomb per allà i no vam gosar entrar a cap local perquè a la guia deia que molts dels propietaris s'incomoden amb la presència de turistes, i desprès de l'experiència que havíem tingut a Sibuya passàvem, poder caldrà tornar-hi. Així que vam anar cap al nicli de Kabukicho, i realment estava a petar de sexshops, clubs, botigues varies, cafès internet, restaurants de temàtica acorde amb el lloc etc. Vam entrar a uns dels sexshops, perquè els japonesos per al sexe també son un xic especials, el que més ens va sorprendre va ser trobar un vibrador Doraemon, si amics i companys el cap del Doraemon vibrava feliçment i a més no era un producte pirata era un producte de merchandising oficial (això es normalitat, ara imaginem-nos un vibrador amb els Bobobobs o en Dragui). L'altre fenomen impactat es que tenien una pantalla enorme on es veien demostracions dels seus productes al mes pur estil teletienda, molt freak tot plegat, molt divertit!

Desprès de tant voltar tornàvem a tenir gana i avui era el dia de l'hamburguesa (que hi farem , en aquells barri només es venia sexe i el que volíem era sopar, i sabíem que al McDonald's les trobaríem, i no trobaríem al Doraemon fent cosetes). Davant del McDonald's però l'espectacle de Shinjuku continuava i vam poder veure en acció un group de putos adolecents (vull dir prostituts) que atacaven a cada una de les noies que passava oferint els seus serveix. El seu look era com el d'un cantant d'un grup de glam dels 80, melena lleonesca i tratjo negre, impressionats, realment un look propi de manga que ara veig que es un reflex de la realitat i no una tripada mental dels dibuixants. Així a simple vista no hagués donat ni un duro per ells però un cop a Barcelona vaig poder llegir un article on deia que es guanyaven molt bé la vida i que aquesta caça i captura de fèmines no era pas perquè aquest grup fos especialment patètic com a putos és perquè se tractava del protocol habitual.

Havia estat un dia divertit però jo feia dies que volia una cosa i encara no l'havia aconseguit. Al Japó està molt mal vist això de llençar la cendra del cigarret al terra i molt més llençar les burilles i per això porten el que per mi va ser l'invent d'aquest viatge: els cendres portàtils!!! Bé doncs vam anar cap a un d'aquest minisupers que tenen de tot des de ipods fins a pa i (després de passar-nos-hi una hora) vam sortir amb el cendrer portàtil i amb dues cerveses que ens vam beure abans d'entrar al metro, mira en teníem ganes. A dormir d'hora que vam anar, doncs al dia següent marxàvem de Tokyo i abans voliem visitar el mercat de peix de Tsukiji i això només volia dir matinar, matinar, i matinar (o el que es el mateix, dolor, dolor i dolor).

Mil viatgers que passen

Estem molt i molt contents, la setmana passada vam arribar a les 1000 visites. D'ençà que vam començar, ara ja fa sis mesos La Gran Travessa ens ha aportat un munt de coses. Ens ha permès recordar els nostres viatges a La Bretanya i al Japó, tot repassant fotos, diaris de viatge, entrades a llocs factures, guies, el que fos per tal d'ajudar-nos a redactar els posts. Ha estat com tornar a viatjar! Ens a permès conèixer, no en persona però gairebé, a un munt d'apassionats viatges que fan uns blogs molt interessants, l'Eduard, la Isabel i el José, l'Albert i l'Olga, la Catalina o el Lluís i la Núria, tot de gent trempada i amb empenta que recorren el món amb ulls encuriosits i que tenen el virus de la ruta i la fugida dintre seu. Ha permès també que amics i família coneguin una mica més els nostres viatges, no sempre hi ha temps d'explicar-los amb tant de detall. I ens ha permès també mantenir la il·lusió de viatjar intacte encara que la feina sigui feixuga o la vida a la ciutat esdevingui estressant. Domo Arigato Gozaimasu.

El caminar de les japoneses

Una de les coses que ens va sorprendre més (entre tantes coses que ens van sorprendre) del nostre viatge al Japó i que encara no em pogut resoldre del tot és el perquè de l'estranya manera que tenen de caminar moltes noies japoneses, el primer cop que ho vam veure va ser a Akihabara, però després va esdevenir una constant. Caminen amb les puntes dels peus mirant cap a l'interior, creuant les cames d'una manera exagerada en molts casos. Una forma de caminar gairebé impossible de reproduir (almenys nosaltres no podíem, és extremadament difícil caminar d'aquesta manera). Aquí us deixem un vídeo demostratiu:



Buscant per internet hem trobat diverses explicacions, però la que més es repeteix és que les japoneses des de petites seuen al terra de genolls arrepenjant el cul sobre els talons (en aquest posició anomenada seiza, les puntes dels peus queden mirant cap a dintre). Això propiciaria aquesta manera de caminar, no hem aclarit si per una deformació física o postural, tot i que voto pel segon. Si algú té una resposta millor, ens encantaria que ens la féssiu arribar.

Blogs Solidaris

L'Eduard de El bloc dels viatges (també fa un altre gran blog com és Amu Daria) ens va atorgar ara ja farà uns dies l'afamat meme-premi Blog Solidari, que se dona a blogs que de manera desinteressada comparteixen amb el món mundial digital les seves opinions i experiències. Bé doncs, aquest merit ha de ser transmès a set blogs més per tal de difondre aquesta manera de fer les coses (i amés perquè els següents blogs ens agraden molt). En el nostre cas els Blogs Solidaris premiats són:

S'ha acabat el bròquil, perquè cap català havia fet tant de soroll a Alemanya.

Stoneman Chronicles, perquè volem saber que fa un estonià a Catalunya.

La gran eixida, perquè nosaltres també volem eixir així, quina fugida!

Anem de Viatge, perquè amb aquestes fotos i aquests relats també marxaríem amb vosaltres.

Quadern de Viatges, perquè encara que hagin tornat a casa hem gaudit molt dels seves divertides cròniques.

D'aquí... aquí, perquè ja porten 200 dies de viatge i continuen.

En Rusky als Andes, perquè és del Bages com jo, i perquè el seu viatge és emocionant i aventurer.