Bon dia, era ben d'hora al matí i sortíem de l'Hotel amb la intenció de patejar-nos un percentatge alt de Tokyo. Vam esmorçar al que seria el nostre lloc habitual a Tokyo, al Doutor Coffe , que és una cadena de cafeteries que et podies trobar a cada cantonada de la ciutat, serien una mena d'Starbucks però sense el fals glamour, vaja, més aviat seria com un Jamaica o un d'aquests però amb un servei excepcional. Total, que vam esmorçar allà el primer que se'ns va acudir, res de pastisseria doncs tenien pinta de ser tòxiques (més tard vam descobrir que no ho eren pas), així doncs triarem un café amb llet i un biquini, que ens van servir ràpidament acompanyat d'una oliveta, i trobar una oliva a Tokyo no és tant fàcil! Però a tots els cafès te'l servien igual, si, ho vam menjar moltes més vegades. Una altra cosa a fer als cafés és fumar, perqué els japonesos fumen pels colzes, i per esmorçar també, així que jo davant del fàstic de la Gemma m'apunto a aquest sa costum.
Sortírem del Doutour amb la intenció d'arribar a peu fins a Ginza, la zona més luxosa i amb les botigues més cares de Tokyo, llàstima que de camí comencés a ploure (en el fons es veia a venir) i que rellisquéssim en les perfectament pulides llambordes de Chuo Dori. El camí fins a Ginza des de Shiba no es fa pesat i a més sent el primer dia a Tokyo tot era nou i emocionant. Els petits restaurants a sota les vies, els gratacels, els cotxes, els japonesos, les màquines de refrescs, semblava un món a part. Un cop a Ginza vam quedar una mica decebuts, Ginza a les 9 del matí està morta, tot tancat i barrat, poca gent pel carrer, la cruïlla de Ginza-4-chome no bullia d'activitat ni estava plena de llumetes com te l'imagines (obviament, no era de nit...), l'edifici Sony també tancat. Total que entre la pluja i que no hi havia res obert vam decidir pirar.
Xops fins dalt vam agafar el metro a l'estació de Tokyo i la línia Yamanote ens va portar fins al parc de Ueno on anàvem disposats a mullar-nos una mica més. Però no, ja no plovia, vam arribar al parc i vam poder gaudir d'una passejada entre grans arbres embolicats amb gases, encara no sabem perquè, i un munt de sense sostre que acababen de recollir les seves cases i pertenences; sembla ser que cada nit acampen al parc de Ueno i a d'altres parcs de la ciutat (aquest fenòmen es va incrementar amb la crisi de principis de segle, d'aquest, el XXI). Vam visitar l'estatua de Saigō Takamori i el seu gos i vam poder fer una ullada des de certa alçada al mercat d'Ameyoko, però havíem decidit visitar-lo a la tarda. Vam atravessar el parc Ueno i ens vam dirigir cap a Asakusa, voliem anar al temple de Sensō-ji. Tot voltant hi vam arribar i vam poder passejar per totes les botiguetes que l'envolten i la pluja ens va respectar bastant. Poder per això el temple estava farcit de gent. A una paradeta mentre compràvem uns sembeis (n'hi havia milers) ens va asaltar la televisió per preguntar-nos si ens agradaven, com que encara no n'havíem menjat cap ens en van comprar un de soja i ens el vam haver de menjar davant les càmares, divertit tot plegat, poder ara som unes estrelles de la tele al Japó! mai se sap. Després de fer-nos un tip de mirar paradetes i fer una visita al temple, en tot moment envoltats per un munt de Japonesos, vam anar a menjar alguna cosa. Com que plovisquejava una mica vam anar a parar a unes galeries, allà trobàrem un restaurant de udon i soba on vam tenir el nostre primer problema de comunicació, i recordeu calent en anglés al japo sona algo així com "hotto", bé doncs, uns soba freds pels dos, què hi farem. Fa gràcia perquè en molts d'aquests restaurants primer compres un tiquet en una màquina on tries el que voldras menjar i beure i després li entregues al cambrer. Sortírem de dinar i després de fer-nos unes fotos amb unes escolars (els encanten els occidentals, si duen barba millor i si duen piercings, encara millor), ens vam veure obligats a parar per fer un cafè, doncs plovia moltíssim de nou. Quan va parar ens vam apropar al riu Sumida (Sumida-gawa) i vam poder fer una ullada a l'edifici Asahi i als gratacels del voltant. Des d'allà vam caminar xino xano fins a Ueno per fer un tomb pel mercat de Ameyoko.
El mercat d'Ameyoko mola per varies raons, primera d'elles: està ple de paradetes que venen de tot i barat, cosa que sempre s'agraeix d'un mercat, segona està plena de japonesos que hi van de compres, no tots erem turistes, i tercera, la meitat de les paradetes estan sota el pont de les vies del tren de la línia Yamanote, m'encanta, ho vaig trobar fantàstic, a més també hi ha petits restaurants (com de camí a Ginza), tot sota les vies. Ens vam fer un fart de donar voltes pel mercat, i després de no comprar res (tot i que les bambes eren mooolt barates) vam decidir anar a un altre dels centres del consumisme de Tokyo, temple de freaks, nerds, geeks i un dels llocs que em moria de ganes de visitar: Akihabara i el seu Carrer Elèctric.
De nou la línia Yamanote ens hi va portar, Akihabara és la Zona Ronda Sant Antoni-Sepulveda Tokyota, però multiplicada a l'enèssima potència que al mateix temps està elevada a infinit i de nou multiplicat per tres. En les nostres vides havíem vist tantes botigues, i botigues s'ha de traduir com a edificis de 7 plantes, dedicades a l'elèctrònica, la tecnologia informàtica, els gadgets, el video, la telèfonia, el porno, l'hentai, les maquetes, bé... no hi han paraules. Vam passar-nos-hi tres hores, en part per culpa meva i finalment només vam comprar un lector multitargeta i una funda per la camara compacta, gràcies en part a un autocontrol del que me n'orgulleixo i me n'arrepenteixo a parts iguals. Un cop saciats de high tech vam anar a fer un te al Cafe Moco, un lloc agradable i tranquil al bell mig del caos del carrer elèctric. Quan vam sortir d'allà encara vam tenir temps de fer un tomb nocturn per Akihabara il·luminats per milions de llums de tot tipus que tranformaven aquell carrer en el NeoTokyo de l'Akira de Katsuhiro Ōtomo.
Mapa de Tokyo
Sortírem del Doutour amb la intenció d'arribar a peu fins a Ginza, la zona més luxosa i amb les botigues més cares de Tokyo, llàstima que de camí comencés a ploure (en el fons es veia a venir) i que rellisquéssim en les perfectament pulides llambordes de Chuo Dori. El camí fins a Ginza des de Shiba no es fa pesat i a més sent el primer dia a Tokyo tot era nou i emocionant. Els petits restaurants a sota les vies, els gratacels, els cotxes, els japonesos, les màquines de refrescs, semblava un món a part. Un cop a Ginza vam quedar una mica decebuts, Ginza a les 9 del matí està morta, tot tancat i barrat, poca gent pel carrer, la cruïlla de Ginza-4-chome no bullia d'activitat ni estava plena de llumetes com te l'imagines (obviament, no era de nit...), l'edifici Sony també tancat. Total que entre la pluja i que no hi havia res obert vam decidir pirar.
Xops fins dalt vam agafar el metro a l'estació de Tokyo i la línia Yamanote ens va portar fins al parc de Ueno on anàvem disposats a mullar-nos una mica més. Però no, ja no plovia, vam arribar al parc i vam poder gaudir d'una passejada entre grans arbres embolicats amb gases, encara no sabem perquè, i un munt de sense sostre que acababen de recollir les seves cases i pertenences; sembla ser que cada nit acampen al parc de Ueno i a d'altres parcs de la ciutat (aquest fenòmen es va incrementar amb la crisi de principis de segle, d'aquest, el XXI). Vam visitar l'estatua de Saigō Takamori i el seu gos i vam poder fer una ullada des de certa alçada al mercat d'Ameyoko, però havíem decidit visitar-lo a la tarda. Vam atravessar el parc Ueno i ens vam dirigir cap a Asakusa, voliem anar al temple de Sensō-ji. Tot voltant hi vam arribar i vam poder passejar per totes les botiguetes que l'envolten i la pluja ens va respectar bastant. Poder per això el temple estava farcit de gent. A una paradeta mentre compràvem uns sembeis (n'hi havia milers) ens va asaltar la televisió per preguntar-nos si ens agradaven, com que encara no n'havíem menjat cap ens en van comprar un de soja i ens el vam haver de menjar davant les càmares, divertit tot plegat, poder ara som unes estrelles de la tele al Japó! mai se sap. Després de fer-nos un tip de mirar paradetes i fer una visita al temple, en tot moment envoltats per un munt de Japonesos, vam anar a menjar alguna cosa. Com que plovisquejava una mica vam anar a parar a unes galeries, allà trobàrem un restaurant de udon i soba on vam tenir el nostre primer problema de comunicació, i recordeu calent en anglés al japo sona algo així com "hotto", bé doncs, uns soba freds pels dos, què hi farem. Fa gràcia perquè en molts d'aquests restaurants primer compres un tiquet en una màquina on tries el que voldras menjar i beure i després li entregues al cambrer. Sortírem de dinar i després de fer-nos unes fotos amb unes escolars (els encanten els occidentals, si duen barba millor i si duen piercings, encara millor), ens vam veure obligats a parar per fer un cafè, doncs plovia moltíssim de nou. Quan va parar ens vam apropar al riu Sumida (Sumida-gawa) i vam poder fer una ullada a l'edifici Asahi i als gratacels del voltant. Des d'allà vam caminar xino xano fins a Ueno per fer un tomb pel mercat de Ameyoko.
El mercat d'Ameyoko mola per varies raons, primera d'elles: està ple de paradetes que venen de tot i barat, cosa que sempre s'agraeix d'un mercat, segona està plena de japonesos que hi van de compres, no tots erem turistes, i tercera, la meitat de les paradetes estan sota el pont de les vies del tren de la línia Yamanote, m'encanta, ho vaig trobar fantàstic, a més també hi ha petits restaurants (com de camí a Ginza), tot sota les vies. Ens vam fer un fart de donar voltes pel mercat, i després de no comprar res (tot i que les bambes eren mooolt barates) vam decidir anar a un altre dels centres del consumisme de Tokyo, temple de freaks, nerds, geeks i un dels llocs que em moria de ganes de visitar: Akihabara i el seu Carrer Elèctric.
De nou la línia Yamanote ens hi va portar, Akihabara és la Zona Ronda Sant Antoni-Sepulveda Tokyota, però multiplicada a l'enèssima potència que al mateix temps està elevada a infinit i de nou multiplicat per tres. En les nostres vides havíem vist tantes botigues, i botigues s'ha de traduir com a edificis de 7 plantes, dedicades a l'elèctrònica, la tecnologia informàtica, els gadgets, el video, la telèfonia, el porno, l'hentai, les maquetes, bé... no hi han paraules. Vam passar-nos-hi tres hores, en part per culpa meva i finalment només vam comprar un lector multitargeta i una funda per la camara compacta, gràcies en part a un autocontrol del que me n'orgulleixo i me n'arrepenteixo a parts iguals. Un cop saciats de high tech vam anar a fer un te al Cafe Moco, un lloc agradable i tranquil al bell mig del caos del carrer elèctric. Quan vam sortir d'allà encara vam tenir temps de fer un tomb nocturn per Akihabara il·luminats per milions de llums de tot tipus que tranformaven aquell carrer en el NeoTokyo de l'Akira de Katsuhiro Ōtomo.
Mapa de Tokyo
0 comentaris:
Publica un comentari