La época de Botchan

dimecres, octubre 24, 2007

Per fer-se una idea de perquè el Japó és com és a dia d'avui cal conèixer un dels moments històrics de la història japonesa contemporània, l'Era Meiji, que compren els 45 anys de govern de l'Emperador Meiji, des de 1868 fins a 1912. És en aquest període quan Japó entra plenament en contacte amb occident i ho fa amb una societat que es troba encara amb un peu en l'edat mitjana degut un aïllament autoimposat que durà més de 200 anys.

Una bona manera de conèixer aquest període és per mitjà d'aquest còmic de Jirô Taniguchi i Natsuo Sekigawa. La época de Botchan (Bocchan no jidai)és una obra de 5 volums en la seva edició original, 7 en l'edició espanyola a càrrec de l'editorial Ponent Mon. En els primer volum se centrava en la vida de Natsume Kinnosuke, més conegut com a Natsume Sôseki, novel·lista japonès autor d'obres com Botchan, Sóc un gat o Kokoro (els dos primers els podeu trobar en castellà editats per Luna Books). La resta de volums se centren en altres personalitats del període Meiji, tant escriptors com polítics i fa un recorregut detallat pels fets més importants de l'època de la ma dels seus protagonistes. Les històries de La època de Botchan són en general tristes i melangioses, doncs és una època en que Japó va començar a perdre part de les seves tradicions mil·lenàries enfront del progrés. Els protagonistes es troben sempre en una lluita constant en pertànyer a dos mons, el seu Japó tradicional i el Japó que ve, influenciat per occident. Aquestes histories també són una bona excusa per ensenyar-nos com era la vida quotidiana al Japó de finals del segle XIX.

El guió de Natsuo Sekigawa és detallat i precís, no oblida cap detall, es nota que coneix molt bé tot el que ens està explicant i ens regala una història coral on es barreja realitat amb ficció. Pel que fa al dibuix de Jirô Taniguchi només dir que és un dels millors dibuixants de còmic vius, ho podem comprovar en d'altres obres seves com Barri Llunyà o El Olmo del Caucaso. Un traç clar, detallat, gairebé perfecte, cuidant la caracterització de personatges, ben documentat quan plasma els paisatges urbans de l'època, en conjunt fa que l'apartat gràfic no només sigui d'una qualitat enorme, si no també d'una absoluta fidelitat amb l'època. Es tracta d'un Novel·la Gràfica Històrica que crec que interessarà a tothom que estigui interessat pel Japó, als amants de la literatura o de la història i als aficionats al còmic.

Al país del Sol naixent, plou a Tokyo

divendres, octubre 19, 2007

Bon dia, era ben d'hora al matí i sortíem de l'Hotel amb la intenció de patejar-nos un percentatge alt de Tokyo. Vam esmorçar al que seria el nostre lloc habitual a Tokyo, al Doutor Coffe , que és una cadena de cafeteries que et podies trobar a cada cantonada de la ciutat, serien una mena d'Starbucks però sense el fals glamour, vaja, més aviat seria com un Jamaica o un d'aquests però amb un servei excepcional. Total, que vam esmorçar allà el primer que se'ns va acudir, res de pastisseria doncs tenien pinta de ser tòxiques (més tard vam descobrir que no ho eren pas), així doncs triarem un café amb llet i un biquini, que ens van servir ràpidament acompanyat d'una oliveta, i trobar una oliva a Tokyo no és tant fàcil! Però a tots els cafès te'l servien igual, si, ho vam menjar moltes més vegades. Una altra cosa a fer als cafés és fumar, perqué els japonesos fumen pels colzes, i per esmorçar també, així que jo davant del fàstic de la Gemma m'apunto a aquest sa costum.

Sortírem del Doutour amb la intenció d'arribar a peu fins a Ginza, la zona més luxosa i amb les botigues més cares de Tokyo, llàstima que de camí comencés a ploure (en el fons es veia a venir) i que rellisquéssim en les perfectament pulides llambordes de Chuo Dori. El camí fins a Ginza des de Shiba no es fa pesat i a més sent el primer dia a Tokyo tot era nou i emocionant. Els petits restaurants a sota les vies, els gratacels, els cotxes, els japonesos, les màquines de refrescs, semblava un món a part. Un cop a Ginza vam quedar una mica decebuts, Ginza a les 9 del matí està morta, tot tancat i barrat, poca gent pel carrer, la cruïlla de Ginza-4-chome no bullia d'activitat ni estava plena de llumetes com te l'imagines (obviament, no era de nit...), l'edifici Sony també tancat. Total que entre la pluja i que no hi havia res obert vam decidir pirar.

Xops fins dalt vam agafar el metro a l'estació de Tokyo i la línia Yamanote ens va portar fins al parc de Ueno on anàvem disposats a mullar-nos una mica més. Però no, ja no plovia, vam arribar al parc i vam poder gaudir d'una passejada entre grans arbres embolicats amb gases, encara no sabem perquè, i un munt de sense sostre que acababen de recollir les seves cases i pertenences; sembla ser que cada nit acampen al parc de Ueno i a d'altres parcs de la ciutat (aquest fenòmen es va incrementar amb la crisi de principis de segle, d'aquest, el XXI). Vam visitar l'estatua de Saigō Takamori i el seu gos i vam poder fer una ullada des de certa alçada al mercat d'Ameyoko, però havíem decidit visitar-lo a la tarda. Vam atravessar el parc Ueno i ens vam dirigir cap a Asakusa, voliem anar al temple de Sensō-ji. Tot voltant hi vam arribar i vam poder passejar per totes les botiguetes que l'envolten i la pluja ens va respectar bastant. Poder per això el temple estava farcit de gent. A una paradeta mentre compràvem uns sembeis (n'hi havia milers) ens va asaltar la televisió per preguntar-nos si ens agradaven, com que encara no n'havíem menjat cap ens en van comprar un de soja i ens el vam haver de menjar davant les càmares, divertit tot plegat, poder ara som unes estrelles de la tele al Japó! mai se sap. Després de fer-nos un tip de mirar paradetes i fer una visita al temple, en tot moment envoltats per un munt de Japonesos, vam anar a menjar alguna cosa. Com que plovisquejava una mica vam anar a parar a unes galeries, allà trobàrem un restaurant de udon i soba on vam tenir el nostre primer problema de comunicació, i recordeu calent en anglés al japo sona algo així com "hotto", bé doncs, uns soba freds pels dos, què hi farem. Fa gràcia perquè en molts d'aquests restaurants primer compres un tiquet en una màquina on tries el que voldras menjar i beure i després li entregues al cambrer. Sortírem de dinar i després de fer-nos unes fotos amb unes escolars (els encanten els occidentals, si duen barba millor i si duen piercings, encara millor), ens vam veure obligats a parar per fer un cafè, doncs plovia moltíssim de nou. Quan va parar ens vam apropar al riu Sumida (Sumida-gawa) i vam poder fer una ullada a l'edifici Asahi i als gratacels del voltant. Des d'allà vam caminar xino xano fins a Ueno per fer un tomb pel mercat de Ameyoko.

El mercat d'Ameyoko mola per varies raons, primera d'elles: està ple de paradetes que venen de tot i barat, cosa que sempre s'agraeix d'un mercat, segona està plena de japonesos que hi van de compres, no tots erem turistes, i tercera, la meitat de les paradetes estan sota el pont de les vies del tren de la línia Yamanote, m'encanta, ho vaig trobar fantàstic, a més també hi ha petits restaurants (com de camí a Ginza), tot sota les vies. Ens vam fer un fart de donar voltes pel mercat, i després de no comprar res (tot i que les bambes eren mooolt barates) vam decidir anar a un altre dels centres del consumisme de Tokyo, temple de freaks, nerds, geeks i un dels llocs que em moria de ganes de visitar: Akihabara i el seu Carrer Elèctric.

De nou la línia Yamanote ens hi va portar, Akihabara és la Zona Ronda Sant Antoni-Sepulveda Tokyota, però multiplicada a l'enèssima potència que al mateix temps està elevada a infinit i de nou multiplicat per tres. En les nostres vides havíem vist tantes botigues, i botigues s'ha de traduir com a edificis de 7 plantes, dedicades a l'elèctrònica, la tecnologia informàtica, els gadgets, el video, la telèfonia, el porno, l'hentai, les maquetes, bé... no hi han paraules. Vam passar-nos-hi tres hores, en part per culpa meva i finalment només vam comprar un lector multitargeta i una funda per la camara compacta, gràcies en part a un autocontrol del que me n'orgulleixo i me n'arrepenteixo a parts iguals. Un cop saciats de high tech vam anar a fer un te al Cafe Moco, un lloc agradable i tranquil al bell mig del caos del carrer elèctric. Quan vam sortir d'allà encara vam tenir temps de fer un tomb nocturn per Akihabara il·luminats per milions de llums de tot tipus que tranformaven aquell carrer en el NeoTokyo de l'Akira de Katsuhiro Ōtomo.

Mapa de Tokyo

Concurs ASMAT de Fotografia Estiu '07

dimecres, octubre 10, 2007

El 50% de La Gran Travessa, la Gemma, ha quedat finalista en el Conscurs de Fotografia de l'ASMAT d'aquest estiu amb una foto del nostre viatge a la Bretanya (visca!), aquesta:


La guanyadora i la resta de finalistes els trobareu a la pàgina web de l'ASMAT.

ASMAT

Al país del Sol naixent, volar amb JAL

divendres, octubre 05, 2007

La cosa va començar com segueix: les maletes estaven fetes però no sense dificultats, després d'adonar-nos que poder ens calien unes maletes i anar el mateix dia que marxàvem al Decathlon a comprar-nos unes de noves. Tot semblava anar rodat, no havíem de perdre l'avió, aquest cop anàvem bé de temps.

Un cop volant cap a París per agafar allà l'avió a Tokyo pensem... revisem-ho tot (a bones hores però) i buscant buscant no trobem el Japan Rail Pass, que val una pasta, t'estalvia encara més pasta i a més al Japó no el pots comprar! Crisi, histèria, trucades a casa des de París per veure si en podien aconseguir un de nou i finalment trobat enmig dels papers del viatge. Aquest fet va fer que el viatge fins a Paris no fos ni curt ni llarg ni avorrit ni entretingut, aquelles dos hores només vam fer que patir. Un altre tema va ser pujar a l'avió cap al Japó, ja més relaxats vam gaudir de la delícia que és volar amb Japan Airlines, bon menjar, bones pel·lícules que podies mirar quan a tu et venia de gust, bona atenció per part del personal, va molar.

I finalment vam aterrar a l'Aeroport de Narita, el primer que has de fer, ja que pillaras inevitablement el tren per anar al centre, és anar a activar el teu Japan Rail Pass a l'oficina corresponent de Japan Rail. Allà ens van atendre ràpid i correctament, parlant el famós anglès Japonès, que gramaticalment és perfecte però crec que només ells entenen. Així ja vam sortir de la oficina amb el nostre Japan Rail Pass disposats a recórrer el Japó en tren, però abans d'emocionar-se calia anar fins a l'hotel, que portàvem més de 12 hores de viatge i estàvem destruïts. El Narita Express ens va deixar a l' Estació de Tokyo on vam contemplar la primera mostra del que és el transport al Japó i especialment les estacions de tren i metro que son autèntiques miniciutats. D'allà agafant la mítica linia Yamonote fins Hamamatsuchō arribàrem finalment al barri de Minato amb la intenció de trobar el nostre hotel, el Shiba Park Hotel . Tot apuntava a que no ho trobaríem amb facilitat, i primer vam fumar un cigarret, doncs els mapes de Tokyo són molt grans i poc detallats i els de la zona estaven escrits en japonès (cosa normal). Però si aneu mai a Tokyo proveu de treure un mapa, en menys d'un minut va venir una noia a preguntar-nos què estàvem buscant amb una educació exquisida (com n'hem d'aprendre...) i gentilment ens va indicar com arribar a l'hotel.

El Shiba Park Hotel està ben bé al costat del parc del mateix nom. Dintre del parc hi ha el temple de Zōjō-ji. És un lloc tranquil per passejar, de fet no hi ha gaire turisme, el temple i els jardins del parc són molt agradables. A la dreta del temple i camí del cementiri, hi ha un munt d'estatues Jizo portant molinets de vent que fan un efecte preciós. Després de deixar les maletes hi férem un tomb fins arribar a la Torre de Tokyo, aquesta es troba a l'altra banda del parc (si entres al parc pel temple).

No vam pujar a la torre, ja era tard i estàvem cansats, i teníem gana, així que vam anar a sopar. Era el primer dia al Japó i estàvem emocionats, tocava menjar sushi in situ!!! Al carrer que porta cap al temple vam trobar un petit restaurant de sushi i ens va fer el pes. Vam entrar i en contra del que diuen a les guies de que els japonesos són molt tancats i molt seus, especialment durant els àpats, un habitual, o poder era l'amo del local, no ho vam aclarir, ens va començar a xerrar. Vam parlar de Barcelona, i de Granada i dels seus viatges, etc, va ser divertit i a més ens va fer sentir més còmodes a un local on érem els únics occidentals. Comoditat que va desaparèixer automàticament quan vam començar a menjar el sushi. Apunt mental, al Japó el wasabi no te'l posen al costat del plat com fan als restaurants japonesos aquí. Al Japó el wasabi va de série, i els hi agrada, i prepara't, perquè pica una barbaritat. Tot i això el sushi era deliciós.

Tips i contents vam fer via cap a l'hotel, contemplàrem les vistes de les oficines que hi havia enfront la nostra habitació, posàrem les alarmes dels rellotges i anàrem a dormir pensant que al dia següent començava el nostre primer dia oficial al Japó, un lloc ben estrany, un lloc brutal!