Al país del Sol naixent, Shibuya by night

Shibuya... Shibuya no dorm, o això sembla, Shibuya està plena de botigues de tot tipus que obren fins altes hores de la nit, està plena de restaurants, està plena de cocktail bars, està plena de karaokes, i plena en horitzontal i vertical, doncs als edificis de Shibuya no hi deu viure ningú, estan farcits de locals comercials. La cruïlla de Shibuya deixa a la de Ginza humiliada completament, una cruïlla de 4 carrers amb 6 passos de vianants, 2 de ells que es creuen en diagonal al mig de la carretera, atapaïts de gent, inhumà, irreal... Sibuya està plena de gent, de japonesos adolescents fumant i menjant, però al carrer ningú bevia. Però pel que és veia per les finestres dels karaokes o per alguns que sortien dels bars, si que practicaven el noble art de privar indoor. Vam anar de botigues per Shibuya ben entrat el vespres, botigues de roba, de sabates, supermercats d'entrades minúscules però a petar, i de fins a 4 o 5 pisos, amb la més variada oferta, des de consoles de videojocs fins a material de sexshop, passant per làctics, galetes o enciams, conceptualment nou i atractiu. quan ens vam cansar vam anar a menjar sushi a l'últim pis de l'edifici Shibuya 109. Va ser divertit, ells no parlaven anglès i nosaltres no parlàvem japonès, però ens vam aconseguir entendre. Al restaurant hi tenien un mag en plantilla que mentre t'esperaves et feia un parell de jocs de mans, i ho feia molt bé! Al restaurant tenien uns tancs enormes plens de peixos, si volies podies triar el teu propi sushi en viu, viu, i en directe. Vam sopar i vam fer una cervesa per agafar forces i continuar el nostre tomb per Shibuya. El nostre objectiu llavors va passar a ser trobar un bar per anar a prendre alguna cosa. No és fàcil, doncs la major part dels bars (coktail bars) es trobaven en soterranis o en primer, segons pisos, etc i se'ns feia estrany. Finalment vam optar per entrar-ne a un que ens va fer el pes. Vam seure i vam esperar al cambrer que ens vingues a prendre nota, i va venir. Però no parlava anglès, i nosaltres no parlàvem japonès, i en aquesta ocasió no ens vam entendre, en part perquè ell va ser tot lo antipàtic que va poder. Finalment vam entendre més o menys el que ens volia dir: en aquests bars no només pagues la consumició, a més pagues la taula, de fet primer pagues el dret a taula i després consumeixes. Ho vam comprovar en un parell de llocs més, i vam decidir marxar. Vam marxar de Shibuya en part fascinats i en part cabrejats, per la única mostra de mala educació que ens van mostrar en tot el viatge, però no vam marxar pas decebuts, de fet si haguéssim tingut més temps a Tokyo hi hauríem tornat. Tenim pendent una copa, trobar els Hotels de l'Amor i anar a beure i cantar en privat a un dels karaokes.

Al país del Sol naixent, Fujisan

Després de la patejada del dia anterior a Nikkô no podíem fer una patejada urbana per Tokyo i vam decidir anar a intentar veure El Mont Fuji. La meva idea inicial era pujar el Mont Fuji, la Gemma, demostrant que jo no me n'adonava de res, em va aclarir que per pujar el Mont Fuji has d'invertir uns 5 dies bons i que probablement m'haurien de retornar en pinces cap a casa. No se ben bé per que jo tenia la sensació que seria més baix o algo, bé, tant se val.

Una de les excursions més domingueres del Japó és anar a visitar el llac Hakone, i justament era dissabte, que no és diumenge però casi. Que millor que integrar-se entre la munió de Japonesos vestits amb la normativa indumentària dominguera (que substitueix a l'uniforme laboral corresponent) amb pantalons i gorra caqui de sèrie. Bé doncs, vam anar tots amb un tren convencional de la linea Tôkaidô cap a Odawara, aquesta seria una de les portes del parc natural de Hakone. Que te el llac Hakone d'especial, doncs en si res (a banda de que l'entorn natural és agradable i per passar el cap de setmana està bé, si vius tot l'any a Tokyo). Però des de les muntanyes del voltant s'hi pot veure, mirant cap al nord el Mont Fuji, i diuen que en dies clars és impressionant. I com no, hi havia núvols per a tothom aquell dissabte. Des de Odawara vam agafar una mena de tren turístic fins a Gôra. El trajecte en aquest tren era bastant pintoresc i passaves per certs ponts que feien bastant impressió. Un cop arribats a destí ens va sorprendre que aquell poble (Gôra) era una mena d'imitació d'un poble alpí suïs, sense una raó aparent a part del fet que estava a les muntanyes (no gaire alpines per cert).

Des del poble helveticojaponés de Gôra vam agafar un cremallera fins al peu d'un telefèric que ens portaria per sobre la muntanya de Sôun-zan, a 1153 m d'altitud, fins a Ôwakudani. Ens va tocar compartir cabina amb unes mestresses de casa japoneses que eren molt cridaneres, però de cop i volta, silenci. Al nord no hi havia ara ni un núvol i just després de remuntar Sôun-zan amb el telefèric va aparèixer, imponent i magnífic, el Mont Fuji. És un autèntic gegant de pedra, solitari i amenaçador, com a muntanya és la més impactant que he vist, poder el fet d'estar allà sola la fa més impressionant encara. Ens va recordar a les muntanyes que dibuixàvem de petits, de fet és una muntanya de manual. El telefèric ens va deixar a Ôwakudani, una zona sulfurosa que ja havíem pogut veure des de la cabina. Les pedres i el terra fumejaven gasos tòxics i pudenta aigua calenta sulfurosa brollava d'unes llacunes a la dreta del centre de visitants. Ens vam dirigir cap allà, a on hi havia una vista magnifica de Fujisan. De camí observàvem les aigua termals i els seus reguerons blanquinosos (degut al sofre), i ens vam sorprendre perquè molta de la gent que tornava venia menjant ous durs, molta gent, allò no era del tot normal. Un cop allà ho entenguérem tot. Hi havia una paradeta on venien ous durs fets directament dins aquelles aigües que estaven bullint constantment. La gràcia d'aquells ous es que degut al sofre la closca se'ls hi havia tornat negra. La llegenda atribueix a aquells ous la propietat d'allargar al vida, per cada ou set anys més de vida. Ens en vam menjar sis entres els dos, jo vaig menjar 4 pel tema aquest de que els homes viuen menys que les dones, havíem de compensar. Vam menjar els ous i ens vam fer fotos amb el Mont Fuji de fons, doncs la vista era realment xula, i el dia ens va respectar, al menys l'estona que vam estar allà a dalt.

Ara tocava baixar fins al llac Hakone, ho vam fer en bus perquè el telefèric de tonada l'estaven reformant. Un cop al llac l'havíem de creuar, i per a complir aquest propòsit ens esperava ni més ni menys que un vaixell pirata!!! (en el fons ens ho esperàvem perquè ja estàvem avisat del fenomen per les guies i demès). Això del vaixell pirata sembla que ve dels 70 i al japonesos els hi ha fet tanta gràcia que encara el conserven (val a dir que és pur cartró-pedra). A l'altra banda del llac hi ha els pobles de Moto-Hakone i Hakone-machi, que tenen varies atraccions turístiques i camins entre cedres mil·lenaris i museu d'art contemporani, etc, nosaltres només vam aconseguir trobar la Hakone Sekisho-ato, que és una recreació del control duaner Tokugawa de Hakone entre Edo i la resta del Japó, l'entrada era un xic cara i vam decidir no entrar (tampoc tenia una pinta extremadament bona).

La tornada fins al Odawara va ser bastant entretinguda, no enteníem del tot bé el funcionament de la xarxa de busos (doncs ni desde Moto-Hakone ni desde Hakone-Machi hi ha tren) i encara tenim la impressió d'haver agafat el que feia més volta, a més hi havia tanta gent (era una mena de bus interurbà de la zona) que vam haver d'anar drets. La nostra excursió dominguera de dissabte s'havia acabat, però vam arribar Tokyo i encara no s'havia fet de nit, era dissabte i volíem sortir a la nit. I els dissabte la gent jove (i no tant jove) de Tokyo se'n va a Shibuya.

Al país del Sol naixent, Nikkô

El 18 de maig vam fer un descans de la immensitat de Tokyo i vam decidir passar un dia tranquil al nord, a Nikkô, a visitar temples, a respirar aire fresc de les muntanyes i perquè no, a pujar escales.

Com que el dia tal era un dia laborable, de camí cap a l'estació vam compartir la vorera amb els centenars, milers més aviat, de japonesos que anaven a treballar. Immersos en un mar de japonesos, vam fer una paradeta per fer un cigarret matinal en un dels smoking points de la capital nipona, doncs a Tokyo no està permès fumar mentre es camina (però pots fumar a la major part dels bars i restaurats de la ciutat!?!). Així doncs vam fumar acompanyats de desenes d'entrajats locals.

I aquest era el gran dia, per arribar fins a Nikkô era necessari agafar el tren bala, el puto Shinkasen, el tren que durant molts anys va ser el més ràpid del món i que encara és dels més ràpids i que sense cap dubte té el millor servei del planeta. El vam agafar a l'estació de Tokyo, el Shinkansen que anava cap a Utsonomiya i d'allà un tren convencional cap a Nikkô (hi ha altres maneres més barates d'anar cap a Nikkô que no pas el Shinkanshen, però si t'has comprat el Japan Rail Pass, doncs en treus profit). El tren bala Japonès és el tren més puntual i més net que hem vist mai. És puntual fins a l'ordre de segons i està més net que casa nostra. Entre servei i servei el tren és envaït per una brigada de neteja que en qüestió d'un minut deixen els vagons impol·luts. Tot i que et diuen que Nikkô està a prop de Tokio, bé, no et diuen exactament això, però es considerada una típica excursió des de Tokyo, es troba a una bona hora i mitja de la ciutat (viatjant amb Shinkansen).

Un cop al poble de Nikkô encara queda una estona per arribar al complexe de temples que és la gran atracció de la zona, abans has de travessar tot el poble des de l'estació (la més antiga del Japó), el poble fa una suau pujada no gaire agraïda per les cames si t'has passat dos dies patejan-te Tokyo. El primer que et trobes just abans d'entrar al complexe de temples és el pont de Shin-kyô, que el connecta amb el poble, sobre el riu Daiya (Daiya-gawa). Per creuar aquest bonic pont vermell s'ha de pagar. Alternativa, i bàsicament el que tothom fa, creuar pel pont modern que està just al davant del pont i que, a part de permetre't creuar, et regala una gran vista del pont vell que no tens pas si el passes per sobre. Encara ens costa d'entendre perquè et fan pagar per passar-hi, bé, tant se val.
Vam arribar just a temps per poder veure el final de la Sennin Musha Gyôretsu (Processó dels Mil Guerrers), una llarga marxa de gent vestida amb indumentària militar de la Era Edo. Té lloc el segon dia del Gran Festival de Tôshô-gû (cada 18 de maig) i representa l'entrega de les restes de Tokugawa Ieyasu des de Sumpu (antic nom de l'actual prefectura de Shizuoka) fins al seu lloc de descans a Nikkô. Va ser molt xulo, un munt de gent vestida de guerrers d'època, de dimonis i esperits, també hi havia tres mikoshis, que venen a ser com passos de setmana santa versió japonesa, també transportat sobre les espatlles de sacrificats joves nipons.

Val a dir que ens vam fer un tip de visitar temples. El resum, bé més aviat la ruta que vam seguir seria la següent: després de presenciar la desfilada vam visitar els diferents temples budistes que formen el Rinnô-Ji. Després del Rinnô-Ji, de caminar una estoneta turó amunt i menjar un pastisset de curry, vam arribar al gran Torii de pedra que és l'entrada del Tôshô-Gu, el mausoleu del shôgun Tokugawa Ieyasu. El temple sintoista es composa de diferents edificis, entre ells unes cuadres on es troba el famós relleu de fusta dels tres micos sabis, que no escolten maldats, no diuen maldats i no miren maldats. Com que fan molta gràcia no vam poder evitar comprar un amulet que els representa (pel que fa a amulets els temples, tan budistes com sintoistes, són en si mateixos fantàstiques botigues de souvenirs, i gairebé tots els japonesos compren alguna cosa quan hi van, i n'hi van molts de turistes japonesos, ho podem assegurar). No va faltar tampoc la foto imitant als micos, és que al final un no és més que un turista...

Mentre acabàvem de visitar el Tôshô-Gu els mikoshis tornaven, ja no era una desfilada propiament dita, tots els que anaven acompanyant als mikoshis ara venien més en pla civil, però els mikoshis encara eren portats damunt l'espatlla. Anteriorment els havíem vist passar per un caminet pla que feia una mica de baixada. Però el Tôshô-Gu està ple d'escales, i els han de portar fins a l'últim edifici del complex, on es troba el Jin-yôsha, el magatzem d'aquests santuaris portàtils. Molta Setmana Santa sevillana i molta Madrugá, però jo vull veure als costaleros pujar la mà d'escales que van pujar aquests ninjas! Dintre del Tôshô-Gu també hi ha el Nemuri-Neko, figura de fusta que diuen que sembla un gat de veritat (famós a tot Japó), no ha vam poder corroborar, perquè per veure-ho s'havia de pagar, amb la mateixa entrada podies veure la tomba de Ieatsu, però a tot arreu deien que cap de les dos coses valien la pena i ens va racar una mica.

A l'esquerra del torii d'entrada del Tôshô-Gu i seguint una caminet flanquejat per llanternes de pedra trobem el temple de Futarasan-Jinja, amb el seus arbres sagrats, a la dreta d'aquest hi ha un petit restaurant, o gran depèn de com se miri, però molt agradable, on ens van servir uns econòmics i gustosos soba. Curiosament, en una de les parets, hi havia un puzzle enorme d'un castell d'Alemania, idèntic a un que la Gemma havia fet amb la familia feia anys a la Vall d'Aran. Un cop havent dinat vam caminar mes enllà del Futurasan-Jinja cap a l'interior del bosc, allà hi havia el Taiyûin-Byô. Aquest és el mausoleu del nét de Ieyasu, Iemitsu i recrea en tamany reduït el mausoleu del seu avi, de totes maneres val la pena veure'l, tan pel complexe com per l'entorn en què es troba, doncs tot al voltant hi ha enormes cedres i hi ha molts menys visitats que no pas a la resta de temples.

Cansats com animals de tir, i farts de pujar escales vam decidir que en voliem més. Caminant per la carretera que segueix el riu vam arribar fins a l'abisme de Gamman-Ga-Fuchi (que no és massa abismal que diguem) que voreja el riu i està ple d'estatues jizô. Era molt xulo. Arribar fins allà no hagués estat possible sense les 3 o 4 màquines de begudes que hi havia repartides a peu de carretera (això és progrés!). També va estar bé anar fins allà perquè vam poder veure els únics cirerers florits de la nostra estada al Japó (petits i tardans però menys dona una pedra). I així vam tornar cap a Tokyo, fets un nyap, però saciadíssims de temples i contents per haver pogut veure el festival de primavera del poble

Però, eps! que encara no n'haviem tingut prou. Després d'un parell d'horetes de tren en arribar a Tokyo vam pensar: mmm... les botigues encara no han tancat, i el Shinkansen ens ha deixat a l'Estació de Tokyo, i Ginza està aquí al costat, podríem anar-hi i veure-la tota il·luminada. I si senyor, aixó si que era Ginza en el seu estat pur, plena de llums, de gent carregada de bosses, de gent sense bosses, però sobretot ple de llum i de gent, la cruïlla de Ginza-4-chome, bullía i les llums dels anuncis de Sapporo i Casio se'n duien tota la nostra atenció, ara si, ara si que podiem anar tranquils a dormir. Konban wa!