Ruta 66, dos a la carretera

Ens vam llevar preparats per fer una visita al Hancock i tornar a temps per fer el checkout de l'alberg a les 11. Com que no estem per masses romanços anem al MacDonald's a pillar un cafè i ens serveixen una aigua bruta bullint que ens va escaldar la llengua un rere l'altre. Amb el cafè i fruit d'un error d'orientació (meva of course, sóc com el Ryoga, en realitat estàvem a dos parades del nostre destí,) fem l'enèsima volta pel Loop, val a dir que de dia es molt més impressionant que de nit. Baixem més o menys a prop del Hancock Center i amb un parell de descomptes d'un dolar a la ma comprem l'entrada i ens dirigim al pis 94 (consell: no us descuideu dels descomptes, busqueu, busque, revistes, entrades, diaris, etc els USA poden ser més barats gracies als meravellosos cupons de descompte, no és broma). Allà ens esperaven unes vistes impressionants de la ciutat, poder no es el gratacels més alt, poder ho és la torre Sears, pot ser, però la situació del Hancok és immillorable per contemplar Chicago, això no ho té la Sears. Un PDA parlant va explicant diferents anècdotes de Chicago i el famós periodista de Chicago... bé, un famós periodista de Chicadgo les complementa amb les seves pròpies de chicagoense de pro. El Hancock és, sense cap dubte, una visita obligada per qui va a Chicago. Vam anar pitant fins l'alberg i per sort abans de les 11 ja erem fora.

Ens dirigìrem al centre on, a l'oficina de lloguers de cotxes, ens esperaven dos dependents murris i un enorme Chrysler Sebring enlloc del nostre petitó Chevrolet Cobalt. Després d'un minicurset, allà mateix, de com funcionava un cotxe automàtic (si, és molt fàcil un cop saps com va, però si no que coi fas amb aquella palanca?) estàvem preparats per tirar-nos a la carretera i a començar l'aventura, però atenció! que un servidor és volia comprar una samarreta dels Chicago Cubs al Navy Pier, molt bé Javi, així vam perdre gairebé dues hores, perquè aparcar a Chicago és impossible, el transit intens i la ciutat desconeguda. Un cop vam complir l'objectiu (ejem, aquesta samarreta apareixerà en el futur portant-nos més alegries) vam anar a lAdams Street on l'Art Institute of Chicago marca el Km 0 de la 66, i des d'allà vam anar a buscar el primer local de la ruta, Lou Mitchell's.

Lou Mitchell's és un dinner dels clàssics, amb les cambreres i el cafè ,i que serveixen esmorzar fins a la nit (i no m'estranya, quins esmorzars...). Vam pensar en fer només unes fotos, eren les 3 de la tarda i ens havíem menjat mitja pizza i no teníem gaire gana però no ens hi vam poder estar. Vam menjar una torre enorme de pancakes, llet amb xocolata i un batut de plàtan, tres dies vaig tardar en poder veure de nou una pancake... però que bones que eren. Contents, tips i amb moltes ganes de tornar, vam deixar enrere Chicago, des del retrovisor del cotxe la Torre Sears s'acomiadava de nosaltres mentre anàvem camí de Joliet. I vam veure els primers element que després serien habituals a la ruta: bústies, cases amb jardí, grans dipòsits de gasolina i els omnipresents cartells de la Route 66 (omnipresents... això creiem).

Joliet va ser la primera parada que vam fer i va ser també la nostra salvació. La Ruta 66 com a tal no existeix, has d'anar seguint els senyals que la indiquen però que et van portar per diferents carreteres que en el passat conformaven la ruta. Actualment no figura al mapes i si se't passa un d'aquests senyals... has begut oli. Per sort al Joliet Historical Museum, que per cert vam trobar tancat perquè eren passades les 5 (i així a tots els Estats Units, a partir de les 5 tot començava a tancar), vam poder entrar a la botiga de regals, fent cara de peneta a la dependenta i ens vam comprar uns mapes que més d'un cop durant el viatge ens van salvar d'acabar al Canadà o a Mèxic. Fent un tomb per la ciutat (perquè allà si hi passa una carretera tot es ciutat, encara que siguin dos cases) van anar fins al Teatre Rialto que te un cartell lluminós molt xulo i un interior espectacular (no vam poder explorar gaire perquè el poble organitzava una mena de festa de disfresses amb les forces vives de la ciutat). Just a l'entrar a Joliet vam anar a la gelateria tal a la taulada de la qual hi ha els Blues Brothers ballant, des d'una balconada propera a la gelateria és pot veure la penitenciaria de Joliet, famosa per ser el lloc on en Jake Blues (en John Belushi) estava empresonat i famosa per ser la mítica Fox River de Prison Break.


Des de Joliet fins a Pontiac vam anar seguint amb certa facilitat la Route 66 gracies a les senyals que l'estat de Illinois havia col·locat estratègicament en tots el punts conflictius. Primer ens vam trobar amb Wilmington i el seu Gemini Giant al costat The Lauching Pad Drive-In, un dels múltiples Muffler Men que es trobaben al costat de la 66 en el passat.. Més endavant hi havia Dwight amb el seu preciós molí de vent, l'estació de ferrocarril i una vella gasolinera de quan la ruta va viure moment més gloriosos. Allà ens vam trobar una avis molt simpàtics que també estaven fent la ruta en mode dominguero, i com ells molts d'altres, sobretot molt motoristes am Harleys, semblava que allà tinguessin Harleys com aquí se te una scooter. Abans d'arribar a Pontiac a Odell hi havia una altra gasolinera clàssica de l'Standard Oil Company totalment restaurada tal i com era originalment, tot un viatge als anys 50.

A Pontiac arribàrem a les 8 del vespres (molt tard pels americans de fet), ja no podíem més i calia trobar un lloc per dormir i un lloc per sopar. Tot i que no creiem que poguéssim trobar un motel barat ni de conya (després de consultar preus per internet) davant nostre va aparèixer com una revelació el ronyós cartell del motel de mala mort que te per nom Palamar Motel, que més podíem demanar per 35$ la nit. Entrada des de l'exterior, 2 pisos, 4 edificis, tots abandonats menys el nostre, una senyora al mostrador amb poques dents, tantes com feina tenia i uns veïns d'habitació en línia que tenien tota la pinta de viure allà i de ser parents de la del mostrador. El motel però tenia encant, l'habitació... menys. Dels dos llits que hi havia només un era minimament decent l'altre,bé sense comentaris, nomes dir que entre els llan´çols hi vam trobar un M&M i no era un detall de la casa, el lavabo per suposat feia por, i l'aire condicionat no tenia res a envejar als aires condicionats soviètics que vam trobar fa dos anys a Cuba. Ho vam donar per bo però. Aquella nit vam sopar al Dairy Queen (començant una llarga relació amb els Fast Foods més exòtics dels USA). Dormírem com vam poder enmig dels cops i els crits en la paret que els nostres veïns ens van regalar fins a altes hores de la nit. Volíem road trip, doncs ja hi érem, mai més pensaré que els motels de carretera, bars, gasolineres i personatges variats (i dic variats per no dir freaks, en el sentit més inquietatnt de la paraula) són un invent de Hollywood, existeixen i uns quants viuen a Pontiac.